Arxius | Música RSS feed for this section

30 anys de Barricada en plena forma

18 abr.

Ahir va veure la llum “Flechas cardinales”, l’últim treball del mític grup navarrès Barricada, el primer sense Enrique Villareal “El Drogas” i el que commemora, sigui com sigui, el 30è aniversari de la banda.

 

 

Poques coses més calen afegir. Trenta anys són una barbaritat. Cal sumar-hi, a més, els vint-i-dos discs editats i les més d’un milió de còpies venudes entre tots ells. Barricada és la banda sonora de tota una generació i segurament de més d’una. Tornen amb una força sorprenent, amb el llast d’haver d’oblidar-se del seu membre més carismàtic en tant poc temps. I això ha estat possible gràcies, en primer lloc, a les ganes que des del seu dia han demostrat Boni, Alfredo i Ibi en tirar la història endavant un cop coneguda la decisió d’Enrique Villareal de deixar el grup.

També, i en bona part, perquè Boni ha sabut omplir amb contrastada solvència el buit deixat per El Drogas pel que fa a les veus. I no és d’estranyar. La seva punyent i afilada veu ens ha acompanyat durant tots aquests anys amb temes com ‘No hay tregua’, ‘Esta es una noche de rocanrol’, ‘Pon esa música de nuevo’, ‘Noche en la ciudad’, ‘Tiempos Que Arden’ o ‘El trompo’.

L’essència ‘barriquera’, per tant, segueix viva amb “Flechas cardinales”, tot i que seria molt agosarat dir que l’absència d’un personatge com El Drogas no es nota en absolut.

“Flechas cardinales” el conformen tretze punyals de rock al més pur estil Barricada per commemorar un 30è aniversari que pocs artistes poden presumir d’haver assolit. Trenta anys que ni jo he complert però que ja des d’ahir m’he fet meus.

Barricada per molts anys!!

.

Anuncis

Un homenatge als sentits

22 febr.

La Troba Kung-Fú & Circ Cric a Sabadell, 17/02/2012

Sobre un quart i cinc d’onze de la nit es presentaven a Sabadell els components de La Troba Kung-Fú, el passat 17 de febrer, en una de les seves inconfusibles revetlles musicals. Aquest cop, però, amb un gran al·licient: el concert es feia a la carpa que el Circ Cric tenia instal·lada a l’Eix Macià de Sabadell. M’encuriosia veure la La Troba en un nou format, en aquest sorprenent “circoncert” que han creat, com qui no vol la cosa, dos dels artistes de ment més oberta del nostre país, de diferent ofici però mateixa ànima: Jaume Mateu (Tortell Poltrona) i Joan Garriga.

.

.

La vetllada anunciava sorpreses i hi van ser. Per començar, la col·laboració de Pep Pascual, el polifacètic músic que ens va sorprendre tocant clarinet, saxo, i altres “instruments” menys comuns, com una cafetera o una ampolla de licor, demostrant una adaptació rapidíssima i integrat a la banda com un membre més. De fet, ja havia actuat amb el conjunt vallesà en l’últim concert de la passada gira a la sala Apolo. Veient-lo de nou, em preguntava constantment si les seves són ja col·laboracions puntuals o alguna cosa més. Seria una bona noticia, doncs el ventall de possibilitats que ofereix amb la immensa gamma d’instruments i estris varis que és capaç de tocar és un tresor de difícil renúncia. Sigui com sigui, quan ell hi és La Troba Kung-Fú hi surt guanyant, i això és de valorar per un conjunt que semblava que ja tenia cobertes (amb contrastada solvència) totes les seves necessitats musicals. També va sumar-se a la festa amb segones guitarres ventilades en determinats temes un dels components d’Achilifunk, Sam ‘Mosketón’ i Enrique Serviole, el ‘bailaor’, un clàssic de les grans nits de La Troba Kung-Fú, marcant-se un dels seus balls a Clavell Morenet.

.

.

Una altra de les sorpreses i per mi la més agradable, van ser els quatre temes nous, cançons del tan esperat nou disc de La Troba Kung-Fú que es troben en ple procés de construcció i posada en escena. La primera d’elles, un alegre vallenato envasat amb rumba marca de la casa, on es va poder veure la primera col·laboració intergal·làctica de Pep Pascual, emetent sons inimaginables amb una ampolla de licor mig buida que ell mateix es va encarregar de fer baixar. La tornada, enganxosa, corejable i amb molt de joc (“i és que sempre vaig, tragito a trago, borratxo de vallenato”) promet bona sintonia amb el públic, que ja es va atrevir a cantar en algun fragment.

.

.

La segona novetat musical que ens van regalar va ser un reggae cantat majoritàriament en anglès (també en català en estrofes finals) que el mateix Joan Garriga va escenificar al mig de l’escenari del circ, tot desfent-se d’una espècie de jaqueta que el Tortell li va col·locar i que li immobilitzava els braços. Segons avançava la cançó, Garriga es desprenia d’ella amb un esforç prou ben interpretat.

Les dos novetats restants, un parell de rumbes catalanes en el seu estat més pur i amb una base similar entre elles. La primera, cantada en català (“passi-ho bé, passi-ho bé, senyora vanitat”) i la segona, en castellà, una rumba amb essència gitana (“que peligro tiene la prima del riesgo”), en una clara i inusual dosi de crítica social amb bona part d’ironia. Totes quatre molt festives i ballables i amb autèntic segell kung-fú. Si la resta de cançons que han de formar part del nou disc de La Troba Kung-Fú segueixen la mateixa energia que desprenen les que vam poder escoltar, us asseguro que el nou disc té molt, molt bona pinta.

.

.

La resta de temes del repertori van ser les que acostuma a interpretar el conjunt de La Garriga. Van destacar per sobre d’altres Flor de primavera, Yo soy, Clavell Morenet, Rumbasoltes i Subway Walk. Els trapezistes i equilibristes del Circ Cric van anar demostrant la seva habilitat en diferents números, sempre amenitzats i minuciosament compenetrats amb la música i la lletra de les cançons de La Troba Kung-Fú. Un exercici brillant i digne de veure, com a mínim, un cop a la vida.

Ja cap al final de l’actuació, l’escenari central de la carpa es va convertir en una improvisada pista de ball. Poc a poc, vam anar abandonant les nostres posicions de la grada convidats pels artistes del circ, que ens animaven a sortir a ballar. Sens dubte, el millor fi de festa possible, on fins i tot Tortell Poltrona es va cantar (molt bé, per cert) un reggae en anglès davant la sorpresa dels assistents.

.

.

Com va assegurar al finalitzar la nit l’altra cara visible del Circ Cric, Monserrat Trias, allò que acabàvem de veure havia estat un “experiment” i, de fet, aquesta era la sensació que t’invaïa mentre gaudies de l’espectacle. Un experiment amb unes possibilitats enormes. Un espectacle que tan en Tortell com la banda de La Garriga tenien ganes de repetir, després dels bolos dels anys 2010 i 2011 a Sant Esteve de Palautordera.

Aquest cop, però, va ser en un indret nou, “a camp contrari” com s’acostuma a dir en argot futbolístic, i això em dóna llicència per pensar en una possible gira d’actuacions per Catalunya. Per què no? Qui és capaç de renunciar a un nou format, revolucionari, sorprenent, excèntric, màgic, fantàstic i passional, on el circ i la música donen junts de la mà un enorme salt de qualitat? On la fantasia es barreja amb les cançons i la vitalitat de la musica en viu amb el precís tempo de l’equilibrisme? Jo, no.

.

.

Cal aplaudir sempre les propostes arriscades i personals, aquelles que donen un tomb més a l’establert, que aporten alguna cosa, que donen sentit a la professió. I l’experiment de La Troba Kung-Fú i el Circ Cric és una d’elles. Montserrat Trias, abans de despedir-se, va semblar estar del meu costat tot deixant l’opció a l’aire: “continuarà”, va dir, entre els aplaudiments dels presents. Que així sigui.

— — —

IMATGES

–> Unes quantes fotografies de la nit, fetes amb el mòbil: https://plus.google.com/photos/116260406177260774356/albums/5712009904481234641?authkey=CKDjp6mWzrnL5gE

–>Aquí en trobareu de les de veritat, obra d’Àlex Carmona: http://alexcarmona.smugmug.com/Music/latroba-circric/21558464_XmQqQf#!i=1718940294&k=NB74v4t

— — —

.

L’últim adéu a Roberto Mira (Rober, Porretas)

26 jul.

.

Abans de començar aquest nou post i anticipant-me a les vostres crítiques, vull demanar disculpes pel to tan exageradament fúnebre i melangiós que està agafant el meu bloc. Martingales, desgràcies, morts… però és el que hi ha. Ja vaig avisar el primer dia que escriuria el que em donés la gana.

Avui m’agradaria acomiadar per sempre i a la meva manera un altre dels referents musicals de la meva joventut: el Rober, l’inconfusible veu, fundador i guitarrista dels Porretas, mort el passat 22 de juliol. Se’l va emportar un càncer de còlon, una malaltia que venia arrossegant des de feia ja tres anys i que últimament li havia impedit actuar amb el seu grup.

Porto escoltant els Porretas des de que era un crio. Mon germà, que em treu tres anys d’avantatge (i moltes osties amb el coixí, també cal dir-ho), sempre els havia escoltat des de petit, juntament amb La Polla Records, Reincidentes, Boikot, Barricada i més tard El Último ke Zierre, entre molts altres. Les nostres habitacions estaven a tocar i com que el germà petit normalment es nodreix del que el gran li ensenya, jo no en volia ser una excepció. Podria dir, tranquil·lament, que escolto els Porretas i aquest estil de música en general des dels nou o deu anys.

La primera cançó que em ve al cap quan parlo de Porretas és ‘Si lo sé me meo’. Crec que és la primera que vaig escoltar. Em feia gràcia la lletra i em tenia atrapat el seu ritme. A la llarga m’he adonat que és un dels temes més coneguts i un dels que millor defineix la banda d’Hortaleza: rock’n’roll de barri amb lletres divertides i filtrades per les seves pròpies experiències. Més endavant, l’any 1997, va arribar la repetida i corejada ‘Marihuana’, una cançó que personalment ja he esgotat (ja no és un tema que me l’escolti a consciència) però que situaria, sense pensar-ho massa, dins els cinc himnes del rock que s’ha gestat en aquest país.

A aquells que no han escoltat mai Porretas o, si més no, no ho han fet com mereixerien, els recomanaria que s’escoltessin, sens dubte, “El Directo”, que a banda de ser un disc gravat 100% en directe, compta amb un repertori de 29 temes escollits a la perfecció. Es tracta d’un doble CD que, només recordar-lo, em transporta a etapes de la meva vida que per desgràcia crec irrecuperables. Com la d’aquella nit, a la Festa Major de Tremp, l’any 2004, on van actuar.

Recordo que tornàvem amb els amics de fer uns beures al polígon (abans se li’n deia botellón, ara també, oi?). De sobte, mentre baixàvem pel carrer Tarragona, van aparèixer ells, amb una furgoneta blanca de lloguer. La van aparcar just a la cruïlla entre el pavelló del Casal (on estava prevista la seva actuació) i l’aleshores CEIP Valldeflors.

Em vaig posar molt nerviós. Em moria de ganes de saludar-los però no gosava fer-ho. La vergonya li guanyava, de nou, el pols a la il·lusió. Finalment i després que alguns dels meus companys m’hi llencessin literalment (gest que avui agraeixo aquí públicament), vaig aconseguir parlar i fer-me unes fotografies amb ells. La que més bons records em porta i la que millor guardo és la següent, amb el malaurat Rober.

.

.

Com més miro la foto, més penso en aquella nit, en aquella època… i la nostàlgia em segueix jugant males passades. Veig la fotografia i se m’apareix, com un malson i per uns instants, la felicitat. No deixo de pensar-hi…

Et trobaré a faltar, Rober!

Tu, en canvi, pots estar tranquil. Darrera deixes una reeixida carrera musical i una honestíssima discografia, poblada d’innombrables himnes de barri. Podràs descansar en pau, perquè sempre vas fer el que t’agradava i ho feies amb convicció i passió. Pots estar més que satisfet perquè ens has deixat exactament tal i com vas iniciar la teva aventura amb el ‘Pajarillo’, ara fa vint anys: sense fer soroll però deixant una inestimable empremta. Pots sentir-te encara més orgullós de tu mateix, perquè la gent t’estima i perquè poc abans de morir vas voler reunir-te de nou amb els teus companys de grup, tot i que les forces ja no t’acompanyaven, per gravar el teu últim treball: “20 Años y Serenos”. El vau batejar com un disc homenatge a la trajectòria del grup, però permet que no m’ho cregui. És un disc fet per a tu, que t’homenatja, que et converteix en una llegenda i que et situa entre els més grans del rock’and’roll espanyol.

L’única cosa que em rebenta, Rober, és que no hagis estat capaç de vèncer la més puta i traïdora de les malalties. Tant roïna i miserable, que no mereix ni que la torni a mencionar.

Us deixo amb el vídeo del tema “Y aún arde Madrid”, tocada pels Porretas el dia després de la mort del Rober, al festival Isla Rock. La millor manera possible d’homenatjar-lo:.

.

I amb l’últim videoclip en que apareix Rober, ‘Marihuana’, amb Pulpul de Ska-p, del disc homenatge “20 Años y Serenos”:

.

Fins sempre, “barriobajero”!!

.

Set anys sense Miguel Ángel Benítez

11 jul.

.

Aquest passat sis de juliol es van complir set anys de la mort de Miguel Ángel Benítez (1983-2004), vocalista i compositor de la primera i més exitosa etapa de Los Delinqüentes. Un dels meus ídols de l’adolescència, un autèntic músic, amb totes les paraules. He gaudit com pocs discs com ‘El sentimiento garrapatero que nos traen las flores’ i ‘Arquitectura del aire en la calle’, dos veritables obres d’art. Dos treballs que Los Delinqüentes van gravar en vida del Migue i on es plasma la personalitat musical del mateix, barrejant el rock i el flamenc amb unes influències tan clares com Camarón, Triana o Kiko Veneno però adoptant una particularitat que prenia força amb la seva veu trencada. El Migue tenia un talent innat. Amb quinze anys va gravar la seva primera maqueta, però des dels dotze anys que ja escrivia cançons i poesia. Temes com ‘Fumata del Ladrillo‘, ‘El aire de la calle‘, ‘Los bichos que nacen de los claveles‘ o ‘Duende garrapata‘, les va composar abans de complir els setze.

Però no tot era de color verd. Durant la gira del segon disc, ‘Arquitectura del aire en la calle’, el grup va haver de parar per a que el Migue es tractés en un centre de rehabilitació, deixés les drogues i es recuperés per estar de nou al 100%. Ho va aconseguir, però poc després va tenir diverses recaigudes i el grup va decidir seguir sense ell, tot esperant a que es desintoxiqués del tot. Durant aquesta etapa, abans de morir, Miguel Ángel Benítez estava preparant un triple disc en solitari, un nou projecte sota el nom de Migue Benítez y Los Matajare, un ambiciós treball amb un estil que ell mateix va denominar “flamenc transgressiu”. Cançons que es van quedar a l’estudi però en un avançat estat de composició, fet que ha propiciat que el seu germà, Manuel Benítez, hagi dirigit i editat el disc-homenatge ‘Como apretar los dientes‘, que conté gravacions inèdites de l’artista, així com un llibre, diferents escrits del propi Migue, reflexions, historietes, narracions i poesies. Ningú ha editat mai un triple disc com el que el Migue tenia preparat abans de morir, a la curta edat de 21 anys. Marcos del Ojo “Canijo” i Diego Pozo “Ratón”, els dos líders actuals de la banda, li van dedicar el disc ‘El verde rebelde vuelve’, així com ‘Recuerdos garrapateros de la flama y el carril’.

Per tal de recordar-lo com mereix, us confessaré una història que vaig viure l’estiu del 2006, quan vaig tenir la sort i el plaer de conèixer a Marcos i a Diego. Va ser durant el festival FesTremp, on actuaven Los Delinqüentes i nosaltres, amb Verborrea, els talonejàvem. Els vam veure dos nits abans del concert al passeig, un dijous, fent un beure en una de les taules que es troben exactament davant del rehabilitat cinema La Lira. No ens podíem creure que fossin ells els que estaven allà, cruspint-se unes braves i bevent-se unes cerveses i alguna que altra botella de vi blanc. Després de constatar-ho tot rodejant-los amb uns quants amics com si d’un ramat d’ovelles es tractés, ens hi vam acostar tímidament i els vam fer saber la nostra admiració. Es van sorprendre i ens van invitar a seure amb ells, fet que vam aprofitar per fer-los saber que el dissabte seriem el grup que els precedíem. Estàvem en un núvol.

.

.

Vam passar una bona estona amb ells bevent, xerrant i tocant la guitarra. Val a dir que al seu costat érem uns aprenents. Ho seguim sent, però sí que és evident que quan et trobes colze a colze amb algú que viu decentment de la música, algú que s’ho curra de veritat, que composa les seves pròpies cançons, la cosa canvia. Em sentia com un nen de dos anys observant i empapant-se de tot el que l’envolta. He de confessar que després de veure’ls jugar d’aquella manera amb la meva primera guitarra (mai havia sonat ni va sonar igual, la pobra), em vaig plantejar seriosament el seguir tocant-la, i això que només havien passat sis mesos des que me la vaig comprar.

.

.

Va arribar el moment, però, en que gairebé tots els membres de la banda decidiren marxar a l’Hotel Segle XX, on estaven allotjats. Era lògic, ja que acabaven d’arribar aquella mateixa tarda de Jerez de la Frontera. Va ser llavors quan, per sorpresa de tots nosaltres, Diego Pozo ens va dir que ell es quedava, que no tenia son, que estava encantat i que vindria amb nosaltres allà on el portéssim. En definitiva, ens va com reptar. Com que encara no havíem baixat del nostre propi núvol, vam proposar-li d’agafar el cotxe, dos guitarres, unes cerveses i fugir del poble tot enfilant algun dels camins que semblen escapar de la rutina diària. Ell va acceptar encantat.

Vam compartir dues hores sota el cel estrellat del camí de Tendrui, tocant la guitarra, cantant cançons, explicant-nos històries i fins i tot, alguns acudits. Ja ho té això, la gent del sud. Es va quedar al·lucinat amb la claretat en que s’apreciava la nit pallaresa. El Diego em va semblar una persona molt propera, senzilla, humana, normal. Fins i tot, potser massa. No tenia perquè venir amb nosaltres, ni quedar bé, ni el més important de tot: confiar amb una colla de desconeguts. Al cap i a la fi no ens coneixia de res. Però ho va fer, repeteixo, amb una naturalitat que, tot i la immaduresa que em donava la meva joventut (tenia 20 anys), vaig saber apreciar i valorar des del moment en que es va asseure darrera meu, a la part posterior del ja aleshores desgastat Seat Ibiza.

.

.

I entre acudits, riures, cerveses, anècdotes i cançons improvisades (no va voler tocar cap tema de Los Delinqüentes), va aparèixer en una de les converses la persona de Migue Benitez. Em van sorprendre molt les paraules d’estima que li dedicava el que havia estat el seu company de grup i professor de guitarra. Ens parlava d’ell com un geni, una persona, com he dit abans, amb un talent innat. Un nou Camarón. Amb els ulls plorosos, Diego ens explicava que en pocs dies es complirien els dos anys de la seva mort i que, des de llavors, Los Delinqüentes no era el mateix i no ho tornaria a ser mai més. Em van emocionar les seves paraules, plenes de sinceritat, records i enyorança.

Mai vaig poder arribar a conèixer el Migue, però va ser llavors, aquella nit de juny del 2006, quan vaig adonar-me de la magnitud i la noblesa d’un grup de Jerez de la Frontera que vessava il•lusió, passió i sentiment, uns valors només superats per una persona, una figura, un mestre que com tots els genis, la majoria incompresos, ens acostuma a deixar abans d’hora.

Per acabar, us deixo amb tres perles. En primer lloc,  el vídeo que la banda li va retre en homenatge, inclòs al DVD ‘Chinchetas en el aire’:

.

En segon lloc, un tema del Migue amb Los Matajare, un dels que es va quedar al tinter però que s’ha reeditat posteriorment: ‘Yo soy como el sol’.

.

I per últim, un dels temes que vam gravar aquella nit de juny amb Diego Pozo. Us avanço que la qualitat deixa bastant que desitjar, ja que el vam gravar amb un mp3 de qualsevol manera. De totes formes, un es pot fer a la idea del que vam estar tocant aquella nit:

Improvisant amb Diego \’Ratón\’

Quedi per la posteritat aquest petit i humil reconeixement a una gran banda i, sobretot, a un excel·lent músic que reposa tranquil·lament “entre los matorrales y las garrapatas” d’algun indret no molt llunyà.

A la memòria de Clarence Clemons

20 juny

.

La matinada passada ens va deixar un gran: Clarence Clemons. Saxofonista, membre de la mítica banda E Street Band i mà dreta del llegendari Bruce Springsteen. I quan dic “un gran”, ho faig en el sentit més ampli de la paraula: hi ha qui diu que Clarence, també anomenat Big Man, era capaç de cruspir-se un pollastre sencer (dels que alimenten) en els descansos dels concerts que aquest feia amb la banda que acompanya el ‘Boss’.

Era una persona que es feia estimar. No vaig tenir el plaer de conèixer-lo, què més hagués volgut, però em semblava un home entranyable. Sí que l’he vist actuar en directe, al Camp Nou, amb Bruce Springsteen i la E Street Band, al juliol de 2009. Inspirava bones vibracions amb la seva música, amb els seus solos inconfusibles, amb la seva mirada trista però optimista i generosa a la vegada. Era i seguirà sent, sens dubte, un dels més cèlebres saxofonistes del rock.

La seva última participació va ser en la gravació del videoclip de “The Edge of Glory”, un tema de Lady Gaga que s’acaba d’estrenar i que la cantant va escriure justament després de visitar el seu avi, moribund, a l’hospital. Parla, com una premonició, de viure els últims moments de la vida, uns últims instants que comparteix amb Clarence:

.

.

Ahir el saxo de Big Man va deixar de sonar, però els que sempre hem admirat el seu so vibrant, nítid, càlid i agressiu, no l’oblidarem mai. La E Street Band no tindrà sentit sense ell. Veurem què passarà ara amb The Boss i la resta de la banda. S’hauran de replantejar les coses, afrontar un nou panorama sense el seu saxofonista predilecte. Se m’acut una gira pòstuma o un disc dedicat a la seva memòria. Quina millor manera per retre homenatge a una de les figures més importants del rock internacional? Estic segur que Springsteen aconseguirà reunir forces d’on sigui per a fer-ho realitat.

En qualsevol dels casos, sempre podrem tirar d’arxiu per gaudir d’un espectacle musical com no he vist altre. Com el del Camp Nou, en viu, o com el del Palau Sant Jordi, en DVD, l’any 2003:

.

.

Descansa en pau, mestre.

.