Arxius | Juliol, 2011

L’últim adéu a Roberto Mira (Rober, Porretas)

26 jul.

.

Abans de començar aquest nou post i anticipant-me a les vostres crítiques, vull demanar disculpes pel to tan exageradament fúnebre i melangiós que està agafant el meu bloc. Martingales, desgràcies, morts… però és el que hi ha. Ja vaig avisar el primer dia que escriuria el que em donés la gana.

Avui m’agradaria acomiadar per sempre i a la meva manera un altre dels referents musicals de la meva joventut: el Rober, l’inconfusible veu, fundador i guitarrista dels Porretas, mort el passat 22 de juliol. Se’l va emportar un càncer de còlon, una malaltia que venia arrossegant des de feia ja tres anys i que últimament li havia impedit actuar amb el seu grup.

Porto escoltant els Porretas des de que era un crio. Mon germà, que em treu tres anys d’avantatge (i moltes osties amb el coixí, també cal dir-ho), sempre els havia escoltat des de petit, juntament amb La Polla Records, Reincidentes, Boikot, Barricada i més tard El Último ke Zierre, entre molts altres. Les nostres habitacions estaven a tocar i com que el germà petit normalment es nodreix del que el gran li ensenya, jo no en volia ser una excepció. Podria dir, tranquil·lament, que escolto els Porretas i aquest estil de música en general des dels nou o deu anys.

La primera cançó que em ve al cap quan parlo de Porretas és ‘Si lo sé me meo’. Crec que és la primera que vaig escoltar. Em feia gràcia la lletra i em tenia atrapat el seu ritme. A la llarga m’he adonat que és un dels temes més coneguts i un dels que millor defineix la banda d’Hortaleza: rock’n’roll de barri amb lletres divertides i filtrades per les seves pròpies experiències. Més endavant, l’any 1997, va arribar la repetida i corejada ‘Marihuana’, una cançó que personalment ja he esgotat (ja no és un tema que me l’escolti a consciència) però que situaria, sense pensar-ho massa, dins els cinc himnes del rock que s’ha gestat en aquest país.

A aquells que no han escoltat mai Porretas o, si més no, no ho han fet com mereixerien, els recomanaria que s’escoltessin, sens dubte, “El Directo”, que a banda de ser un disc gravat 100% en directe, compta amb un repertori de 29 temes escollits a la perfecció. Es tracta d’un doble CD que, només recordar-lo, em transporta a etapes de la meva vida que per desgràcia crec irrecuperables. Com la d’aquella nit, a la Festa Major de Tremp, l’any 2004, on van actuar.

Recordo que tornàvem amb els amics de fer uns beures al polígon (abans se li’n deia botellón, ara també, oi?). De sobte, mentre baixàvem pel carrer Tarragona, van aparèixer ells, amb una furgoneta blanca de lloguer. La van aparcar just a la cruïlla entre el pavelló del Casal (on estava prevista la seva actuació) i l’aleshores CEIP Valldeflors.

Em vaig posar molt nerviós. Em moria de ganes de saludar-los però no gosava fer-ho. La vergonya li guanyava, de nou, el pols a la il·lusió. Finalment i després que alguns dels meus companys m’hi llencessin literalment (gest que avui agraeixo aquí públicament), vaig aconseguir parlar i fer-me unes fotografies amb ells. La que més bons records em porta i la que millor guardo és la següent, amb el malaurat Rober.

.

.

Com més miro la foto, més penso en aquella nit, en aquella època… i la nostàlgia em segueix jugant males passades. Veig la fotografia i se m’apareix, com un malson i per uns instants, la felicitat. No deixo de pensar-hi…

Et trobaré a faltar, Rober!

Tu, en canvi, pots estar tranquil. Darrera deixes una reeixida carrera musical i una honestíssima discografia, poblada d’innombrables himnes de barri. Podràs descansar en pau, perquè sempre vas fer el que t’agradava i ho feies amb convicció i passió. Pots estar més que satisfet perquè ens has deixat exactament tal i com vas iniciar la teva aventura amb el ‘Pajarillo’, ara fa vint anys: sense fer soroll però deixant una inestimable empremta. Pots sentir-te encara més orgullós de tu mateix, perquè la gent t’estima i perquè poc abans de morir vas voler reunir-te de nou amb els teus companys de grup, tot i que les forces ja no t’acompanyaven, per gravar el teu últim treball: “20 Años y Serenos”. El vau batejar com un disc homenatge a la trajectòria del grup, però permet que no m’ho cregui. És un disc fet per a tu, que t’homenatja, que et converteix en una llegenda i que et situa entre els més grans del rock’and’roll espanyol.

L’única cosa que em rebenta, Rober, és que no hagis estat capaç de vèncer la més puta i traïdora de les malalties. Tant roïna i miserable, que no mereix ni que la torni a mencionar.

Us deixo amb el vídeo del tema “Y aún arde Madrid”, tocada pels Porretas el dia després de la mort del Rober, al festival Isla Rock. La millor manera possible d’homenatjar-lo:.

.

I amb l’últim videoclip en que apareix Rober, ‘Marihuana’, amb Pulpul de Ska-p, del disc homenatge “20 Años y Serenos”:

.

Fins sempre, “barriobajero”!!

.

Anuncis

Set anys sense Miguel Ángel Benítez

11 jul.

.

Aquest passat sis de juliol es van complir set anys de la mort de Miguel Ángel Benítez (1983-2004), vocalista i compositor de la primera i més exitosa etapa de Los Delinqüentes. Un dels meus ídols de l’adolescència, un autèntic músic, amb totes les paraules. He gaudit com pocs discs com ‘El sentimiento garrapatero que nos traen las flores’ i ‘Arquitectura del aire en la calle’, dos veritables obres d’art. Dos treballs que Los Delinqüentes van gravar en vida del Migue i on es plasma la personalitat musical del mateix, barrejant el rock i el flamenc amb unes influències tan clares com Camarón, Triana o Kiko Veneno però adoptant una particularitat que prenia força amb la seva veu trencada. El Migue tenia un talent innat. Amb quinze anys va gravar la seva primera maqueta, però des dels dotze anys que ja escrivia cançons i poesia. Temes com ‘Fumata del Ladrillo‘, ‘El aire de la calle‘, ‘Los bichos que nacen de los claveles‘ o ‘Duende garrapata‘, les va composar abans de complir els setze.

Però no tot era de color verd. Durant la gira del segon disc, ‘Arquitectura del aire en la calle’, el grup va haver de parar per a que el Migue es tractés en un centre de rehabilitació, deixés les drogues i es recuperés per estar de nou al 100%. Ho va aconseguir, però poc després va tenir diverses recaigudes i el grup va decidir seguir sense ell, tot esperant a que es desintoxiqués del tot. Durant aquesta etapa, abans de morir, Miguel Ángel Benítez estava preparant un triple disc en solitari, un nou projecte sota el nom de Migue Benítez y Los Matajare, un ambiciós treball amb un estil que ell mateix va denominar “flamenc transgressiu”. Cançons que es van quedar a l’estudi però en un avançat estat de composició, fet que ha propiciat que el seu germà, Manuel Benítez, hagi dirigit i editat el disc-homenatge ‘Como apretar los dientes‘, que conté gravacions inèdites de l’artista, així com un llibre, diferents escrits del propi Migue, reflexions, historietes, narracions i poesies. Ningú ha editat mai un triple disc com el que el Migue tenia preparat abans de morir, a la curta edat de 21 anys. Marcos del Ojo “Canijo” i Diego Pozo “Ratón”, els dos líders actuals de la banda, li van dedicar el disc ‘El verde rebelde vuelve’, així com ‘Recuerdos garrapateros de la flama y el carril’.

Per tal de recordar-lo com mereix, us confessaré una història que vaig viure l’estiu del 2006, quan vaig tenir la sort i el plaer de conèixer a Marcos i a Diego. Va ser durant el festival FesTremp, on actuaven Los Delinqüentes i nosaltres, amb Verborrea, els talonejàvem. Els vam veure dos nits abans del concert al passeig, un dijous, fent un beure en una de les taules que es troben exactament davant del rehabilitat cinema La Lira. No ens podíem creure que fossin ells els que estaven allà, cruspint-se unes braves i bevent-se unes cerveses i alguna que altra botella de vi blanc. Després de constatar-ho tot rodejant-los amb uns quants amics com si d’un ramat d’ovelles es tractés, ens hi vam acostar tímidament i els vam fer saber la nostra admiració. Es van sorprendre i ens van invitar a seure amb ells, fet que vam aprofitar per fer-los saber que el dissabte seriem el grup que els precedíem. Estàvem en un núvol.

.

.

Vam passar una bona estona amb ells bevent, xerrant i tocant la guitarra. Val a dir que al seu costat érem uns aprenents. Ho seguim sent, però sí que és evident que quan et trobes colze a colze amb algú que viu decentment de la música, algú que s’ho curra de veritat, que composa les seves pròpies cançons, la cosa canvia. Em sentia com un nen de dos anys observant i empapant-se de tot el que l’envolta. He de confessar que després de veure’ls jugar d’aquella manera amb la meva primera guitarra (mai havia sonat ni va sonar igual, la pobra), em vaig plantejar seriosament el seguir tocant-la, i això que només havien passat sis mesos des que me la vaig comprar.

.

.

Va arribar el moment, però, en que gairebé tots els membres de la banda decidiren marxar a l’Hotel Segle XX, on estaven allotjats. Era lògic, ja que acabaven d’arribar aquella mateixa tarda de Jerez de la Frontera. Va ser llavors quan, per sorpresa de tots nosaltres, Diego Pozo ens va dir que ell es quedava, que no tenia son, que estava encantat i que vindria amb nosaltres allà on el portéssim. En definitiva, ens va com reptar. Com que encara no havíem baixat del nostre propi núvol, vam proposar-li d’agafar el cotxe, dos guitarres, unes cerveses i fugir del poble tot enfilant algun dels camins que semblen escapar de la rutina diària. Ell va acceptar encantat.

Vam compartir dues hores sota el cel estrellat del camí de Tendrui, tocant la guitarra, cantant cançons, explicant-nos històries i fins i tot, alguns acudits. Ja ho té això, la gent del sud. Es va quedar al·lucinat amb la claretat en que s’apreciava la nit pallaresa. El Diego em va semblar una persona molt propera, senzilla, humana, normal. Fins i tot, potser massa. No tenia perquè venir amb nosaltres, ni quedar bé, ni el més important de tot: confiar amb una colla de desconeguts. Al cap i a la fi no ens coneixia de res. Però ho va fer, repeteixo, amb una naturalitat que, tot i la immaduresa que em donava la meva joventut (tenia 20 anys), vaig saber apreciar i valorar des del moment en que es va asseure darrera meu, a la part posterior del ja aleshores desgastat Seat Ibiza.

.

.

I entre acudits, riures, cerveses, anècdotes i cançons improvisades (no va voler tocar cap tema de Los Delinqüentes), va aparèixer en una de les converses la persona de Migue Benitez. Em van sorprendre molt les paraules d’estima que li dedicava el que havia estat el seu company de grup i professor de guitarra. Ens parlava d’ell com un geni, una persona, com he dit abans, amb un talent innat. Un nou Camarón. Amb els ulls plorosos, Diego ens explicava que en pocs dies es complirien els dos anys de la seva mort i que, des de llavors, Los Delinqüentes no era el mateix i no ho tornaria a ser mai més. Em van emocionar les seves paraules, plenes de sinceritat, records i enyorança.

Mai vaig poder arribar a conèixer el Migue, però va ser llavors, aquella nit de juny del 2006, quan vaig adonar-me de la magnitud i la noblesa d’un grup de Jerez de la Frontera que vessava il•lusió, passió i sentiment, uns valors només superats per una persona, una figura, un mestre que com tots els genis, la majoria incompresos, ens acostuma a deixar abans d’hora.

Per acabar, us deixo amb tres perles. En primer lloc,  el vídeo que la banda li va retre en homenatge, inclòs al DVD ‘Chinchetas en el aire’:

.

En segon lloc, un tema del Migue amb Los Matajare, un dels que es va quedar al tinter però que s’ha reeditat posteriorment: ‘Yo soy como el sol’.

.

I per últim, un dels temes que vam gravar aquella nit de juny amb Diego Pozo. Us avanço que la qualitat deixa bastant que desitjar, ja que el vam gravar amb un mp3 de qualsevol manera. De totes formes, un es pot fer a la idea del que vam estar tocant aquella nit:

Improvisant amb Diego \’Ratón\’

Quedi per la posteritat aquest petit i humil reconeixement a una gran banda i, sobretot, a un excel·lent músic que reposa tranquil·lament “entre los matorrales y las garrapatas” d’algun indret no molt llunyà.