.
Abans de començar aquest nou post i anticipant-me a les vostres crítiques, vull demanar disculpes pel to tan exageradament fúnebre i melangiós que està agafant el meu bloc. Martingales, desgràcies, morts… però és el que hi ha. Ja vaig avisar el primer dia que escriuria el que em donés la gana.
Avui m’agradaria acomiadar per sempre i a la meva manera un altre dels referents musicals de la meva joventut: el Rober, l’inconfusible veu, fundador i guitarrista dels Porretas, mort el passat 22 de juliol. Se’l va emportar un càncer de còlon, una malaltia que venia arrossegant des de feia ja tres anys i que últimament li havia impedit actuar amb el seu grup.
Porto escoltant els Porretas des de que era un crio. Mon germà, que em treu tres anys d’avantatge (i moltes osties amb el coixí, també cal dir-ho), sempre els havia escoltat des de petit, juntament amb La Polla Records, Reincidentes, Boikot, Barricada i més tard El Último ke Zierre, entre molts altres. Les nostres habitacions estaven a tocar i com que el germà petit normalment es nodreix del que el gran li ensenya, jo no en volia ser una excepció. Podria dir, tranquil·lament, que escolto els Porretas i aquest estil de música en general des dels nou o deu anys.
La primera cançó que em ve al cap quan parlo de Porretas és ‘Si lo sé me meo’. Crec que és la primera que vaig escoltar. Em feia gràcia la lletra i em tenia atrapat el seu ritme. A la llarga m’he adonat que és un dels temes més coneguts i un dels que millor defineix la banda d’Hortaleza: rock’n’roll de barri amb lletres divertides i filtrades per les seves pròpies experiències. Més endavant, l’any 1997, va arribar la repetida i corejada ‘Marihuana’, una cançó que personalment ja he esgotat (ja no és un tema que me l’escolti a consciència) però que situaria, sense pensar-ho massa, dins els cinc himnes del rock que s’ha gestat en aquest país.
A aquells que no han escoltat mai Porretas o, si més no, no ho han fet com mereixerien, els recomanaria que s’escoltessin, sens dubte, “El Directo”, que a banda de ser un disc gravat 100% en directe, compta amb un repertori de 29 temes escollits a la perfecció. Es tracta d’un doble CD que, només recordar-lo, em transporta a etapes de la meva vida que per desgràcia crec irrecuperables. Com la d’aquella nit, a la Festa Major de Tremp, l’any 2004, on van actuar.
Recordo que tornàvem amb els amics de fer uns beures al polígon (abans se li’n deia botellón, ara també, oi?). De sobte, mentre baixàvem pel carrer Tarragona, van aparèixer ells, amb una furgoneta blanca de lloguer. La van aparcar just a la cruïlla entre el pavelló del Casal (on estava prevista la seva actuació) i l’aleshores CEIP Valldeflors.
Em vaig posar molt nerviós. Em moria de ganes de saludar-los però no gosava fer-ho. La vergonya li guanyava, de nou, el pols a la il·lusió. Finalment i després que alguns dels meus companys m’hi llencessin literalment (gest que avui agraeixo aquí públicament), vaig aconseguir parlar i fer-me unes fotografies amb ells. La que més bons records em porta i la que millor guardo és la següent, amb el malaurat Rober.
.
.
Com més miro la foto, més penso en aquella nit, en aquella època… i la nostàlgia em segueix jugant males passades. Veig la fotografia i se m’apareix, com un malson i per uns instants, la felicitat. No deixo de pensar-hi…
Et trobaré a faltar, Rober!
Tu, en canvi, pots estar tranquil. Darrera deixes una reeixida carrera musical i una honestíssima discografia, poblada d’innombrables himnes de barri. Podràs descansar en pau, perquè sempre vas fer el que t’agradava i ho feies amb convicció i passió. Pots estar més que satisfet perquè ens has deixat exactament tal i com vas iniciar la teva aventura amb el ‘Pajarillo’, ara fa vint anys: sense fer soroll però deixant una inestimable empremta. Pots sentir-te encara més orgullós de tu mateix, perquè la gent t’estima i perquè poc abans de morir vas voler reunir-te de nou amb els teus companys de grup, tot i que les forces ja no t’acompanyaven, per gravar el teu últim treball: “20 Años y Serenos”. El vau batejar com un disc homenatge a la trajectòria del grup, però permet que no m’ho cregui. És un disc fet per a tu, que t’homenatja, que et converteix en una llegenda i que et situa entre els més grans del rock’and’roll espanyol.
L’única cosa que em rebenta, Rober, és que no hagis estat capaç de vèncer la més puta i traïdora de les malalties. Tant roïna i miserable, que no mereix ni que la torni a mencionar.
Us deixo amb el vídeo del tema “Y aún arde Madrid”, tocada pels Porretas el dia després de la mort del Rober, al festival Isla Rock. La millor manera possible d’homenatjar-lo:.
.
I amb l’últim videoclip en que apareix Rober, ‘Marihuana’, amb Pulpul de Ska-p, del disc homenatge “20 Años y Serenos”:
.
Fins sempre, “barriobajero”!!
.
jubach12 