Arxius | Octubre, 2011

Per llogar-hi cadires

31 oct.

Remor a twitter. Mai un hashtag havia corregut tant per Tremp: #2000euros és tendència des d’ahir al vespre. El motiu, la fiança que l’Ajuntament de Tremp ha demanat a la Coordinadora Cultural Correllengua del Pallars en concepte de cessió de l’espai (Pavelló del Casal) per a la celebració de la festa del Correllengua, que havia de tenir lloc avui dilluns. Com és lògic, la part organitzadora no ha pogut fer front a aquesta quantitat, per lo que els trempolins i trempolines no hem pogut gaudir de la totalitat dels actes que oferia la diada.

 

 

Com deia, aquest fet ha aixecat una immensa polseguera a la xarxa del pardal. Molta gent ha opinat, s’ha queixat i s’ha defensat. D’això es tracta. El problema és que a la comunitat dels 140 caràcters, com en tot, no té per què ser veritat tot el que s’hi veu.

És cert que l’Ajuntament ha demanat 2000 euros a la Coordinadora Cultural Correllengua del Pallars en concepte de fiança pel pavelló del Casal. És cert que aquesta no ha pogut fer realitat un projecte en el qual hi portava dies treballant desinteressadament i amb moltíssima il·lusió. És cert també que aquest és el segon any consecutiu que no es celebra aquesta diada festiva a la localitat i que l’Ajuntament possiblement no hi ha mostrat mai un especial interès, fet que contradiu amb una de les demandes de Joan Pascual, regidor de Reagrupament en aquell moment, a l’hora de pactar el passat mes de maig. Pascual demanava promoure i mantenir el Correllengua a la ciutat com a prioritat bàsica, fent bandera d’un catalanisme inexistent que el mateix dia del pacte amb el PSC va quedar en entredit.

Però també és cert que la Coordinadora del Correllengua no va tornar unes cadires que l’Ajuntament de Tremp els va cedir vint dies enrere per la tercera edició de l’Aplec de Galliner (12 d’octubre), que enguany va comptar amb l’actuació en acústic del cantautor valencià Pau Alabajos. Pel que sembla, les cadires s’havien de tornar en un plaç de 48 hores i aquest passat divendres al matí encara no havien aparegut per enlloc. També és cert que el regidor Joan Pascual va donar de marge fins el mateix divendres per tornar-les i poder negociar a última hora per la cessió del pavelló. En veure que aquestes cadires no es van retornar a temps i comprovar que fins i tot algunes van aparèixer en un barranc prop de Galliner, l’Ajuntament de Tremp va trobar l’excusa perfecta per demanar als organitzadors una fiança que, tot i això, em sembla desorbitada.

 

 

Considero que la Coordinadora mereixia un toc d’atenció per part de l’Ajuntament pel conflicte de les cadires, però no un càstig tan excessiu. És inadmissible i inexcusable no tornar, per deixadesa, un material prestat. Però crec que també ho és demanar la lluna a un grup de joves que no només organitzen una festa, sinó que reivindiquen la lluita del poble català, defensen la llengua de la nostra terra i, a conseqüència, promouen un acte amb grans dosis culturals.

Em pregunto si l’Ajuntament, amb el mateix criteri, demanarà també 2000 euros a La Casa del Sol Naixent per la cessió del pavelló del Casal en l’arribada estelar dels Reis Mags d’Orient a Tremp. O a l’Escola Valldeflors per representar el seu festival de fi de curs. O al parc de Nadal ‘Cucaliu’, per posar uns quants exemples.

Però no només amb cadires es recolza l’Ajuntament. Darrera la fiança imposada a l’organització del Correllengua també s’hi pot entreveure, en bona mesura, la pressió de discoteca i bars musicals del poble. No és un fet nou que els comerciants de la nit es queixin quan es munten esdeveniments a Tremp. Ha passat històricament amb la Festa del Bàsquet, dels Diables, del Futbol Sala o multitud de festes organitzades per altres entitats del poble. Passa i seguirà passant. De fet, la festa del Correllengua es va proposar fer-la, en primer lloc, el dissabte 29 d’octubre, però es va canviar al dilluns (avui) per petició expressa de gran part dels locals de nit de Tremp. Desconec i dubto que aquesta petició vagi en contra de ningú i, en concret, del Correllengua. El que està clar és que ells defensen el seu negoci i estan en tot el seu dret de fer-ho.

El debat està al carrer. Per aclarar-lo, s’hauria de conèixer el motiu real de la no celebració de la festa, i actuaria bé l’Ajuntament en fer saber la seva versió, que considero obligada després de tot l’enrenou que s’ha generat. Si més no convindria una aclaració, com a mínim, a les parts implicades i conseqüentment perjudicades. Mai unes cadires havien donat tant de sí.

 

1ª Mostra de Cinema de Frontera

Sortosament, no es van arribar a cancel·lar tots els actes previstos. La 1ª Mostra de Cinema de Frontera es va poder festejar ahir diumenge, amb un gran èxit d’assistència, al Museu Comarcal. Es va estrenar el curt dirigit per David Casals ‘Menjar casolà’, que va comptar amb la presència d’un dels seus guionistes i autor de la idea original, Raül Ruiz.

Posteriorment, es va projectar el film català ‘Pa Negre’, candidata als Oscars com a millor pel·lícula de llengua no anglesa i, a continuació, es va dur a terme una taula rodona sobre el film amb la presència de diferents convidats il·lustres com Josep Rosell, fill de Tremp i guanyador d’un premi Goya a la millor direcció artística per ‘El Orfanato’, l’any 2008. D’aquesta manera i com a curiositat, cal afegir i aplaudir que Rosell va complir amb la promesa feta durant el pregó de la Festa Major de Tremp l’any 2009, en que es comprometia a participar i promoure una Mostra de Cinema a la localitat.

Enhorabona a tots els que l’heu fet possible!

 

.

Anuncis

“Això ho fan perquè no plogui”

17 oct.

Llegint aquesta carta al director publicada fa uns mesos al diari Segre, no puc evitar recordar una de les frases cèlebres del meu estimat ‘iaio’, quan jo era un marrec:

–          “Això ho fan perquè no plogui”.

El ‘jo’ marrec, que a banda d’estar “plenet” era força innocent, li responia amb un intel·ligentíssim i ben cavil·lat:

–          I… per què?

Ell no ho sabia. El que sí tenia clar és que si ho feien, era perquè els interessava per alguna cosa.

Era curiosa la situació. Quan feia dies que no plovia i sortia el tema mentre dinàvem, sopàvem, o miràvem concentrats els instants finals de qualsevol partit de bàsquet, sempre ho recordava. Si no plovia, era per culpa dels avions i jo, com el propi context pot donar a entendre, no li’n feia massa cas. Sempre havia relacionat directament les seves paraules amb alguna llegenda urbana, faula o similar provinent de la seva etapa com a pagès, però a partir de la carta al director publicada al Segre i també el passat dia 7 al bloc Fumiguen Lleida, ha revifat en mi un vell record que a la vegada comença a ser tema de conversa d’alguns pagesos de la conca.

Situem-nos. Els chemtrails, també anomenats esteles químiques, són aquelles que suposadament deixen certs avions durant el seu vol, que vindrien donades per unes finalitats molt específiques. Són esteles de fum totalment visibles al cel que es fan encara més definides en períodes anticiclònics i que estarien carregades de productes químics. El fum dels avions, com diríem vulgarment.

 

 

Des que existeix l’aeronàutica s’han formulat una gran quantitat de teories sobre els chemtrails però, a gran escala, se’n poden distingir dos de clares. Per una banda trobem la més conspiracionista i menys concreta a la vegada, aquella que creu que l’objectiu de l’estela seria produir mals d’algun tipus a la població. L’altra, defensada pel meu avi i per l’autor de la carta, s’atreveix a assegurar que la seva finalitat seria, bàsicament, evitar que plogui. Cadascú pot pensar el que vulgui, però a mi em costa creure en aquests fenòmens ja que, si alguna cosa és certa, és que mai ha sortit a la llum cap tipus de prova concloent que en pugui demostrar la seva existència real.

La carta del senyor Joan Maria Parramón, però, m’ha trastocat. Me la llegeixo una vegada darrera l’altra i com més cops ho faig, més em sorprèn. Així és, veig en el seu autor un convenciment inquietant i aquesta sensació em porta a pensar en dues possibles hipòtesis: que al senyor Parramón se li hagi girat la pinça o que el senyor Parramón tingui raó. La balança només la pot desequilibrar la veracitat de la qüestió, però el que més em crida l’atenció de les seves paraules és la seguretat amb la que ho escriu i amb la que s’aventura a acusar a les empreses vitivinícoles de la conca i a les companyies asseguradores implicades.

Fascinat pel tema, aquests dies he preguntat a un vell conegut, el Gerard Bernadó, amb el que havia compartit equip i bons moments durant la meva etapa a la base del Club de Futbol Tremp. Ell és pagès i es considera bon coneixedor d’aquestes pràctiques a la conca de Tremp. M’explica, preocupat i convençut, que les esteles químiques són una realitat a la zona. Em comenta, fins i tot, que a la població d’Isona s’està intentant muntar una associació “anti-iodur de plata” per tal de combatre aquests fenòmens, una pràctica que fins l’any 2004 era legal a Catalunya i s’utilitzava especialment per protegir la fruita del pla de Lleida. A Aragó, però, encara avui en dia és legal. Si aquesta associació “anti-iodur” encara no s’ha creat és, principalment, perquè ni tan sols els pagesos de la zona no es posen d’acord. I aquí és on es troben la primera trava: si els principals afectats de la problemàtica no van units per la causa, difícilment hi trobaran una solució.

 

 

Així està el tema actualment al Pallars. Parlant amb el Gerard he apreciat una preocupació latent de molts pagesos, que últimament estan unint tots els seus esforços per combatre aquestes suposades pràctiques. El fet, però, és que de verificacions que les demostrin, de moment, no n’hi ha cap, i aquest és l’altre element que els juga en contra. És difícil aconseguir qualsevol dada o prova que ho certifiqui clarament i que, a conseqüència, assenyali algun culpable. Sense aquestes i sense la unió que hauria d’existir entre els afectats, el cas de les avionetes seguirà sent recordat, previsiblement, com una de les histories més fabuloses del llegendari pallarès modern.

.

Torna l’hoquei patins a Tremp

4 oct.

Aquest passat diumenge 2 d’octubre es va viure una fita esportiva històrica a la capital del Pallars Jussà. Nou anys després de l’últim partit oficial, l’hoquei sobre patins tornava a la ciutat de la mà del recentment creat Club Hoquei Patins Tremp, format en gran part per ex-jugadors de les desaparegudes i històriques seccions d’hoquei del Club Patí Tremp i el Club Futbol Tremp.

L’equip va debutar a casa i ho feia davant un equip destacat de la Segona Catalana com és l’Ecros Vila-Seca. El partit va acabar 1 gol a 9 favorable als tarragonins, que es van imposar amb més dificultat de la que el resultat sembla reflectir i amb més problemes dels previstos.

 

L'equip del Club Hoquei Patins Tremp que va debutar el passat diumenge.

 

Després d’una sentida i senzilla presentació davant el centenar d’aficionats que van presenciar en directe el matx, els jugadors del CHP Tremp van saltar a la pista disposats a donar-ho tot des del primer segon de joc. L’actitud i les accions dels locals deixaven entreveure des d’un bon principi que moririen matant i que l’equip visitant s’ho hauria de treballar molt per guanyar. I així va ser.

El partit va començar amb una igualtat sorprenent, que no es va trencar fins que no mancaven nou minuts per al descans, quan va arribar el primer gol dels vila-secans. Va ser un gol també psicològic, doncs a partir d’aquest moment i fins la mitja part, en van caure quatre més. Les faltes hi van ajudar i els visitants ho van saber aprofitar, amb diversos penals i faltes directes en quatre minuts fatídics. Una veritable llàstima, ja que arribar a la mitja part amb menys de dos o tres gols de desavantatge hagués mantingut viva l’esperança i les forces no haguessin minvat amb tanta rapidesa com ho van fer a partir d’aquell moment.

 

Un dels penals que van saber aprofitar els visitants.

 

S’arribava, doncs, a la mitja part amb un 0-5 al marcador, però amb un bon regust de boca per als espectadors i jugadors locals, que veien com havien resistit amb la porteria a zero durant gairebé vint-i-dos minuts a un dels clars aspirants al títol.

La segona part començava amb la mateixa tònica que la primera. Jugades clares i una alta possessió dels visitants, contrarestades per una defensa tancada dels trempolins, que propiciaven ràpids contraatacs que no s’acabaven de materialitzar amb l’èxit esperat. Les possessions del CHP Tremp eren curtes i la pilota cada cop durava menys als seus jugadors. Tot i així, tanta insistència va acabar donant els seus fruits. Una jugada embolicada davant la porteria del Vila-Seca la va aprofitar el que té el privilegi de ser el primer golejador de la història del club i un bon amic, l’Eduard Fumàs. Un a cinc al marcador i el pavelló embogit, cridant d’alegria i celebrant el gol trempolí com si d’una final europea es tractés. Una imatge digna de veure i de viure, que demostra la grandesa de l’esport i de l’hoquei en concret. Un gol, per cert, més celebrat per l’afició que pels propis jugadors, un fet que demostra la concentració amb la que aquests últims afrontaven el partit.

 

Els jugadors locals en un temps mort.

 

Tot i l’alegria del gol i la convicció dels més optimistes, el cansament començava a passar factura. Els trempolins cada cop s’anaven tancant més davant l’assetjament del CH Vila-Seca, que va acabar el partit amb la mateixa intensitat que el va començar. La millor rotació de banqueta, l’experiència i l’estat físic hi jugaven a favor. El domini era clar i finalment van caure quatre gols més, fins arribar al definitiu 1-9.

 

Un moment del partit CHP Tremp - Ecros Vila-Seca.

 

Com s’acostuma a dir en aquests casos, però, el resultat és el menys important. No crec que cap jugador del CHP Tremp s’hagués imaginat una victòria en el primer partit, i encara menys davant un rival com el Vila-Seca, amb unes altes aspiracions en aquesta categoria. Alguns, pel que em comentaven, es temien un resultat pitjor del que es va acabar produint.

Si l’equip segueix entregat i compromès com aquest passat diumenge i l’afició segueix omplint el pavelló cada quinze dies, es pot completar una temporada digna. Es guanyaran més d’un i de dos partits, n’estic segur, però cal paciència i constància. Em sembla importantíssim que, fins que això no arribi, fins que els resultats no siguin els esperats, els jugadors no se’n cansin. Perdre cada cap de setmana no és agradable. La derrota continuada desgasta i debilita psicològicament. La clau del futur del club serà resistir aquests primers mesos de vida, les primeres jornades, els primers desplaçaments i les primeres derrotes. A partir d’aquí, i a base de treball, esforç, passió i qualitat es poden superar les fites més impensables. I d’això, el CHP Tremp en té i de sobres.

Molta sort i endavant!

 

L'escut del Club Hoquei Patins Tremp.

 

EL CLUB:

Els dotze valents que han decidit tirar endavant aquesta nova etapa i formen el Club Hoquei Tremp són: Josep Maria Solé, Jordi Vila, Roger Ribalta, Eduard Fumàs, Roger Fumàs, Krishna Montón, Ferran Pareja, Albert, Joan Martí Ramoneda, Marc Sans i Victor Visa. Així mateix, queda pendent la possible incorporació d’Adrià Puyané pel mes de gener.

El president i la persona que més ha lluitat per aconseguir que el club sigui una realitat és en Josep Maria Solé. El tresorer és en Roger Fumàs i el secretari, en Roger Ribalta. Pito Fumàs fa les tasques de delegat i Sito Francés serà l’encarregat de gestionar l’escola d’hoquei.

 

ESCOLA D’HOQUEI:

A banda de l’equip sènior, el Club Hoquei Tremp també té en ment crear una escola d’hoquei patins, una bona notícia per als joves amants d’aquest esport. Cal tenir en compte que en la seva curta història, l’hoquei trempolí ha donat jugadors d’un alt nivell, com són Eugeni Navarro i els germans Lluís i Andreu Tomàs. Aquest últim milita actualment al Quevert francès, un històric que vol tornar a regnar a la lliga francesa i també a Europa. El seu germà Lluís juga de porter al Lleida Llista Blava, equip on també hi ha jugat diversos anys l’Eugeni, que ho va deixar definitivament al finalitzar la passada temporada. Tres clars exemples a seguir pels més menuts.

 

Podreu trobar més informació sobre el Club Hoquei Patins a…