Pallars Digital: noves aventures, nous reptes

3 mai

Bon dia, amics i amigues del món del blog, internautes i persones de cul inquiet en general.

Després de sis mesos a l’exili “blogaire” he decidit tornar a la càrrega per presentar amb una mínima serietat (i no a través d’un post etern a Facebook) un projecte personal al que estic bolcant des de fa gairebé quatre mesos tota la meva il·lusió i dedicació.

Molts ja ho haureu pogut veure últimament per les xarxes socials i alguns, els que em coneixeu més, haureu aguantat estoicament les meves dèries i preocupacions naturals que sorgeixen a l’hora d’iniciar qualsevol història.

Imagen

Es tracta del diari Pallars Digital, un projecte personal que arrenco enmig d’una preocupant crisi periodística, social i econòmica, però amb el convenciment absolut de la necessitat d’instaurar un mitjà de referència que ens informi a tots els ciutadans que vivim i/o estimem les comarques pallareses.

Serà un diari d’accés gratuït que informarà sobre tota l’actualitat que sorgeix a les comarques del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà. Es tracta del primer mitjà de comunicació digital que neix amb les dos comarques veïnes com a àmbit informatiu natural, fet que el converteix en el primer diari digital del Pallars. La idea és fer el llançament durant aquest mes de maig.

L’objectiu principal és aconseguir ser un altaveu de les diferents realitats del conjunt de les dos comarques que formen el Pallars i esdevenir un element cohesionador del territori. A la vegada, contribuir en positiu en la necessària transformació del model comunicatiu que els mitjans tradicionals han establert. Segueixo pensant que el futur està en el digital, però sense perdre les bones pràctiques (només les bones) que han fet gran una professió com la nostra, tan infravalorada com poc practicada al nostre territori.

Imagen

Pallars Digital es caracteritza per la seva condició de proximitat, la independència en la comunicació i l’aposta per la participació dels seus lectors i es recolzarà amb un divers nombre de col•laboradors, que escriuran els seus articles d’opinió periòdicament. Entre altres, pallaresos i pallareses amb trajectòries professionals prou destacables com són Sisco Farràs, Jordi Creus, Anna Soldevila, Ferran Rella, Marta Lluvich, Manel Riu, la parlamentària Rosa Amorós o la senadora Mayte Rivero.

Des d’aquí vull agrair sincerament la predisposició de tots ells a participar amb el diari i a fer-se propi el projecte. També agrair la feina i sobretot el suport impagable d’en Josep Gallofré, company d’Universitat i un dels fundadors del diari Reus Digital, sense el qual no hagués estat possible tirar endavant aquest projecte. Ell és el culpable, ell és qui em va ajudar a decidir-me, a tirar endavant, qui em va donar aquella espenta tant necessària en casos com el meu, on la por i la inexperiència semblen barrar tot projecte que es presenti. I com no, a la Georgina i el Víctor pel treball i la dedicació impagables amb tot el tema del disseny i la construcció de la pàgina web, al Ferran Rella per acollir-me tan amablement i carregar-me d’idees i eines i al Sisco Farràs pels seus, com sempre, savis consells.

Tots, TOTS formeu part del diari!

Com deia, ens trobareu properament al web http://www.pallarsdigital.cat i també a les xarxes socials Google+, Facebook i Twitter, on ja fa unes setmanes que hi voltem.

Ja queda menys per arrencar!! Fem-ne difusió entre tots!!

PUBLICITAT
La publicitat a Pallars Digital es presenta a través de banners de diferents mides i preus. Podeu fer la vostra consulta o comanda publicitària a través del correu electrònic: publicitat@pallarsdigital.cat

Desencís popular

13 oct

Com ja es coneix, aquest dijous la Coordinadora Cultural Correllengua del Pallars (en endavant CCCP) ha ajornat la majoria dels actes del Correllengua, que aquest any comptava entre altres activitats amb l’actuació dels bergadans Brams, el llegendari grup liderat per Francesc Ribera ‘Titot’. Des d’aleshores, hem hagut d’escoltar i llegir interpretacions de tota mena, que bé podrien formar part de qualsevol tertúlia de ‘El Gato al Agua’, així és, sermons sense cap fonament. És per això que m’agradaria explicar tot allò que ha anat succeint els darrers dies i que ha desencadenat la no celebració de la festa. I així, de passada i com qui no vol la cosa, reprendre l’activitat que vaig iniciar ja fa més d’un any a aquest meu i humil bloc.

Les discrepàncies entre l’Ajuntament de Tremp i la CCCP venen de lluny. Per entendre on rau el problema, cal repassar els afers que van tenir lloc en les dos edicions anteriors del Correllengua. Les tracto d’explicar en aquest article, que vaig publicar aviat farà un any, el 31 d’octubre de 2011.

Així, a l’hora de preparar l’edició d’enguany i després del desencant de les dos anteriors, la CCCP opta per organitzar el Correllengua sense comptar amb l’Ajuntament de Tremp. Per aquest dissabte 13 d’octubre, doncs, es tenien previstos una sèrie d’actes al passeig, com una cercavila amb gegants, diables i grallers; un correbars; jocs i activitats per a totes les edats o la presentació de la novel·la històrica “Lliures o morts” al cafè Lambretto que, de fet, és l’únic esdeveniment del Correllengua que segueix programat (20:00h). D’altra banda, per la nit, al ‘garaig del Mora’ s’havia de celebrar l’acte estrella, el concert de Brams amb els trempolins Res a Dir com a teloners.

.

.

Per a fer-ho possible, doncs, la CCCP presenta el dia 25 de setembre a l’Ajuntament una instància on demana, en primer lloc i resumint molt, permís per ocupar la via pública (prolongació del passeig) el dia 13 d’octubre, de 10:00h a 22:00h, per dur a terme les diferents activitats i en segon lloc, permís per realitzar a partir de les 00:00h i fins les 05:00h el concert programat al ‘garaig del Mora’.

Signat el dilluns 8 d’octubre però rebut per part dels membres de la CCCP el dijous dia 11 (dos dies abans del Correllengua), l’Ajuntament de Tremp resol concedir autorització a la CCCP per tallar la prolongació de la Rambla Doctor Pearson però no aprova la realització dels concerts, ja que emparant-se a l’article 109 del Decret 112/2010, la competència recau sobre la Generalitat de Catalunya i no sobre l’estament municipal. Però, per què? Aquí és on convé aturar-nos.

Què diu l’article 109?

Efectivament, per molt que sumem, a Tremp no som més de 50.000 habitants. En aquest sentit, queda clar que l’Ajuntament no té competències per concedir res. Si més no, hi ha una segona opció, i és la de considerar i reconèixer el Correllengua com el que és: una festa popular. D’aquesta manera, Tremp tindria potestat per concedir (o no) la llicència demanada per la CCCP.

El que ha fet el consistori trempolí, però, és desentendre’s totalment i no considerar-ho així. “No és motiu de festa i revetlla popular”, diu textualment la resolució. Així, aconsegueix dos coses: passar tota la responsabilitat a la Generalitat i, a més a més, deixar sense marge de maniobra la CCCP, que es veu limitada des del dijous a presentar al Govern una documentació impossible d’aconseguir ni de tramitar amb només dos dies.

.

.

Em sembla una decisió més que discutible i diria que fins i tot insultant, sobretot si reparem a llegir què és el Correllengua: “una iniciativa i proposta a favor de la llengua catalana procurant que sigui oberta, participativa i popular”. Sigui com sigui, sembla evident que l’Ajuntament de Tremp no ha volgut que el Correllengua d’aquest any tirés endavant. És normal pensar que aquest s’hagués celebrat si l’Ajuntament així ho hagués volgut. Perquè dieu-me: què és el Correllengua, sinó una festa popular? L‘actuació municipal em sembla, personalment, una rentada de mans en tota regla. Vull recordar que formem part de l’Associació de Municipis per la Independència…

I què en diuen les parts implicades? Des de la CCCP, com és lògic, lamenten que la casa de la vila no consideri el Correllengua una festa popular i que se’ls hagi avisat formalment amb només tres dies d’antel·lació, deixant-los sense cap altra alternativa que ajornar el Correllengua. L’Ajuntament, per la seva banda, explica que “els tècnics” van comunicar “verbalment” la decisió al cap de pocs dies de la presentació de la instància, a finals de setembre i, per tant, amb marge de maniobra. No sembla la millor manera de fer les coses.

Caldrà preguntar-se a partir d’ara què és el que mou realment al consistori trempolí a prendre aquestes decisions, a adoptar aquestes actituds envers la CCCP, a posar pals a les rodes contínuament a iniciatives populars com el Correllengua, no reconegudes com a tals.

Adjunto els comunicats de les dos parts implicades:

.

1) CCCP

COMUNICAT D’ANUL•LACIÓ DEL CORRELLENGUA DEL PALLARS

La Coordinadora Cultural Correllengua del Pallars s’ha vist obligada, per decisió unànime de l’assemblea extraordinària, a suspendre tots els actes del Correllengua del Pallars. El motiu de la protesta es que l’Ajuntament de Tremp s’ha declarat no competent per l’autorització del Concert de Cloenda del Correllengua de Tremp 2012, amb l’actuació de BRAMS entre altres grups locals. Si bé va autoritzar els actes durant el dia al carrer.

L’Ajuntament de Tremp al•lega que “per l’autorització d’aquesta activitat, d’acord amb l’article 109, del Decret 112/2010, caldrà autorització de la Generalitat, posat que es durà a terme en un municipi de menys de 50.000 habitants i no es motiu de FESTA I REVETLLA POPULAR”.

La notificació per part de l’Ajuntament s’ha emès dos dies abans de la celebració d’aquesta festa. Deixant així, sense temps ni marge de maniobra per a tramitar el permís que ells ens indicaven a Jocs i Espectacles de la Delegació de l’Alt Pirineu i Aran. En quan a la instància de sol•licitud dels permisos, va ser presentada el dimarts 25 de setembre.

Demanem disculpes per la decisió d’anul•lar tots els actes previstos, i donem les gràcies a tots els simpatitzants, col•laboradors, entitats, associacions i institucions que ens han donat suport. Tanmateix, únicament mantindrem la presentació del llibre “Lliures o morts” de Jaume Clotet i David de Montserrat dissabte on es llegirà el comunicat per part de la coordinadora.

Visca el Correllengua i Visca Catalunya!

.

2) Ajuntament de Tremp

Davant de les informacions que s’estan difonent en les darreres hores, l’Ajuntament de Tremp manifesta que ha autoritzat tots els actes del Correllengua 2012 sol·licitats per la Coordinadora del Correllengua al Pallars que són de competència municipal. Concretament, tallar la prolongació de la Rbla. del Dr. Pearson el dia 13 d’octubre de les 10 a les 22 h.

Pel que fa a la sol·licitud d’autorització per un concert a celebrar en una instal·lació privada, els Serveis Tècnics de l’Ajuntament de Tremp van comunicar verbalment als representants de la Coordinadora del Correllengua al Pallars en els dies posteriors a la sol·licitud que es tractava d’una competència de la Generalitat de Catalunya, segons l’article 109 del Decret 112/ 2010, de 31 d’agost.

Per tant, l’Ajuntament de Tremp ni ha suspès ni, per descomptat, ha prohibit cap acte organitzat per aquesta entitat.

.

AGBS. Ni sí, ni no, ni tot el contrari

25 mai

Imagen

.

Sembla que el futur de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials es va aclarint poc a poc. Avui el Ministeri de Defensa, a través de la subdelegada del Govern a Lleida, Imma Manso, n’ha garantit el funcionament per al curs vinent. Així, es seguirà acollint l’ensenyança bàsica de primer grau per a suboficials de l’exèrcit de terra, que és el que es cursa entre els mesos de setembre i desembre, complint amb el que ja estava planificat amb la modificació del Govern anterior. Això vol dir, doncs, que de moment l’Acadèmia seguirà oberta, però fins a finals d’any. Després, els alumnes que vulguin ingressar a l’exèrcit de terra per esdevenir suboficials s’hauran de desplaçar a altres acadèmies militars per cursar el segon grau i per completar la formació.

Les reaccions immediates de les autoritats polítiques del territori han estat similars. Coincideixen en ressaltar la importància que l’Acadèmia finalment no tanqui i és lògic, tenint en compte que el principal objectiu del moviment “Acadèmia, SÍ” i de bona part de la ciutadania i institucions de Talarn, Tremp i el Pallars era mantenir obertes les instal·lacions. S’ha complert amb aquest primer objectiu, però en manca un altre. Falta trobar altres opcions per a que aquestes instal·lacions no quedin en desús a partir del mes de gener. No és quelcom nou. De fet, abans que el Ministeri de Defensa anunciés el passat mes de març el possible tancament temporal de l’AGBS, tan el Consell Comarcal com els Ajuntaments de Tremp i de Talarn ja estaven treballant per a trobar-hi una possible solució.

Jo personalment no sóc tan optimista. Tot plegat no em deixa de semblar un bunyol, un serial ple de contradiccions, especulacions i malentesos per culpa, en gran part, de la pèssima gestió feta pel Ministeri de Defensa. Ja sigui afirmant, mentint o desmentint, s’han desprestigiat progressivament ells solets i això és el que no em genera confiança per creure en una possible millor solució. Veig la decisió anunciada avui com un pegat tranquil·litzant, un dard que tracta de silenciar el corrent a favor amb el que comptava la plataforma “Acadèmia, SÍ”, defensada, repeteixo, per les institucions polítiques i per la majoria de ciutadans de la zona. No cal oblidar, però, que de gent que no està a favor de la continuïtat de l’AGBS a Talarn també n’hi ha. No se’ls ha d’obviar, i ni molt menys, faltar el respecte, com ha fet avui un regidor de l’Ajuntament a través del seu Facebook.

Tinc males sensacions. Em dóna la impressió que el posicionament adoptat avui pel Ministeri de Defensa és el principi d’un final anunciat, d’una mort lenta i dolorosa. La fi no solament d’una caserna militar, sinó de tot un territori i de bona part dels seus ciutadans, que hi han viscut en constant i recíproca dependència des de l’any 1974.

 

Enllaços sobre la notícia:

Nota de premsa del Ministeri de Defensa

Comunicat de l’Ajuntament de Tremp

Agència ACN

Agència Europa Press

Diari El Punt Avui

Diari El País

Ràdio UA1

.

El somni africà: Senegal (2011-?)

26 abr

“Aquí, on la calor regna, on les olors ens envolten i la suor s’apodera de totes les ànimes, on el somriure i la sorra són el pa de cada dia i la lluna es l’únic punt de llum en les fosques nits, arriben de nou les primeres onades de treball, felicitat i per desgràcia, de tristor.”

.

.

Així comença un dels articles que podeu trobar al bloc de la ONG Batangala, una organització que treballa pel desenvolupament dels pobles rurals del Senegal. La majoria d’aquests escrits estan redactats en primera persona per Ruben Bañuelos, un bon amic trempolí, que viu la seva pròpia experiència realitzant tasques humanitàries des del passat mes de setembre a la població d’Ibel, al sud-est del Senegal.

En aquests prop de vuit mesos que porta instal·lat al país bassari, en Ruben pot explicar i enorgullir-se, per exemple, d’haver col·laborat en la necessària ampliació de l’infermeria d’Ibel, en la recol·lecta de piles usades i les conseqüents tasques de sensibilització a la seva població, d’haver lluitat per la construcció de forages (pous d’aigua) al territori o, fins i tot, d’haver realitzat transports urgents a centres hospitalaris propers per salvar la vida d’altres èssers humans.

.

.

Són moltes les històries que (imagino) haurà viscut durant tot aquest temps. La realitat, en moltes ocasions malvada, cruel i egoista, també ha volgut participar de l’experiència africana del Ruben. Així ens ho explicava ell mateix a través del bloc, en una impactant història, que va aconseguir posar-me els pèls de punta:

“A menys de dues setmanes de veure finalitzades les feines, una nova i dura experiència ens demostrava, un cop més, lo necessari i prioritari de les nostres feines. Corrien les 12 del matí d’un calorós 30 de setembre, quan després de dues jornades de tria i separació de medicaments, xeringues i aparells sanitaris en la infermeria d’Ibel i havent realitzat les tasques de desinfecció d’organismes vius en la pròpia construcció, majoritàriament tèrmits d’una mida que ni la més gran de les formigues aconseguiria assolir, ens dirigíem amb el nostre coordinador natiu Souleymane a recollir les mides de les portes d’entrada a la pròpia infermeria per posteriorment fer les demandes a la ciutat de Kedougou.

La nostra sorpresa va ser immesurable quan ens vam trobar en la mateixa porta d’entrada una mare resident a Iwol amb la seva filla estirada al mateix terra, fent uns esforços sobrehumans per mantenir-se en vida. Vam deixar de banda la nostra feina per mirar de socórrer aquesta escena, desgraciadament repetida en els diferents països africans. Vam prendre la temperatura amb l’única eina que teníem a l’abast, la mà, i en veure l’elevadíssim grau de temperatura del seu cos no podíem sinó humitejar el seu cos amb aigua freda, i instants després vam prendre-li el pols… no havien passat 15 minuts quan en la nostra pròpia sang vam sentir com el seu cor, exhaust de tant esforç, deixava de bategar. Un cop més, la malària s’havia cobrat un altra víctima.

Es inimaginable el sofriment que podem sentir en presenciar tal escena, però encara més inimaginable és viure amb la teva pell com la teva filla se’n va i impotent no pots fer més que acceptar el destí de la injusta vida. Doncs sí, la malària continua cobrant-se vides arreu del món. Tot i ser una malaltia que té cura, la inaccessibilitat als centres de salut, els elevats preus del seus tractament i les dificultats d’arribar a temps per prendre remei, donen més de 3.000 morts al dia només al continent africà, una cada 30 segons…

Com una tempesta de les llargues temporades de pluges, s’han anat repetint els casos de malària greu en una pètita població com Ibel, de menys de 1.500 habitants. Hem fet quatre serveis de transport urgent al hospital de Kedougou, una nena de 13 anys, un noi de 26, una mare i una filla.. sense contar els innombrables tractaments que en Fil, l’infermer de la població, realitza cada setmana, aquest cop amb final feliç.

Son experiències que ens demostren un cop més l’inexistent felicitat que molts habitants del superpoblat món pateixen, amb preocupacions sense importància, discussions innecessàries i diners mal invertits… i doncs… no som tots dignes de rebre les mateixes oportunitats?”

.

.

Per damunt de tot, però, en Ruben ha d’estar orgullós perquè ha vist complert un somni. Lo seu venia de lluny. Feia anys que arrossegava aquest neguit. Ell volia anar a l’Àfrica a qualsevol preu, a viure-hi una temporada, a ajudar els que més ho necessiten, a experimentar en la recerca constant de la felicitat. Així m’ho havia explicat en moltes de les innombrables vetllades que passàvem juntament amb l’escalfor de la llar de foc del seu celler, un bon vi o un parell de cerveses al punt, una guitarra i en Tiken Jah Fakoly acompanyant-nos de fons. En la majoria d’ocasions se’ns feia tard, molt tard, i eren aquests moments màgics els que em feien veure la importància que el continent africà tenia i té en la seva vida.

Aquest somni, però, l’ha impedit d’estar aquí en altres moments que intueixo hagués desitjat ser-hi, com per exemple, la boda d’un amic de l’ànima, a Barcelona. El cost del bitllet i la proximitat de l’efemèride amb la seva marxa al Senegal van fer del tot impossible la seva assistència. Però no importava, perquè ell, en el fons, hi era present. La soletat del continent africà ja ho té això: et dóna l’oportunitat de fer volar la imaginació en qualsevol moment i ell, aquell dia, estic convençut que va pensar amb la ceremònia. Segur. Igual que nosaltres ho vam fer amb ell.

.

.

I en Ruben ha d’estar orgullós, també, per ser un exemple de qualitat humana i de superació personal per a tots i cadascun dels que vivim en un indret del món que actualment va tan mancat de valors, un país que, sigui dit de passada, cada dia produeix més fàstic i genera més odi. Sempre he defensat la gent que lluita per quelcom desitjat, que persegueix els seus somnis i que lluita per les seves idees, per molt utòpiques que semblin. Ell ho ha aconseguit i no puc fer més que des d’aquestes humils paraules expressar la meva admiració més profunda. La tasca que en Ruben està realitzant al Senegal, així com la de molts altres voluntaris i/o cooperants, és tan necessària com impagable.

.

.

Només vull donar-te ànims, Ruben, per que segueixis lluitant pel teu somni i contra tot el que se’t posi per davant com has fet sempre, amb la tranquil·litat absoluta de saber que estàs fent el que realment sents. No sé quan tornaràs, dius que de moment no en tens intenció, però mentrestant nosaltres, des d’aquesta merda de país, t’enyorem i t’envegem cada dia una mica més.

Endavant, Benba!!

.

.

30 anys de Barricada en plena forma

18 abr

Ahir va veure la llum “Flechas cardinales”, l’últim treball del mític grup navarrès Barricada, el primer sense Enrique Villareal “El Drogas” i el que commemora, sigui com sigui, el 30è aniversari de la banda.

 

 

Poques coses més calen afegir. Trenta anys són una barbaritat. Cal sumar-hi, a més, els vint-i-dos discs editats i les més d’un milió de còpies venudes entre tots ells. Barricada és la banda sonora de tota una generació i segurament de més d’una. Tornen amb una força sorprenent, amb el llast d’haver d’oblidar-se del seu membre més carismàtic en tant poc temps. I això ha estat possible gràcies, en primer lloc, a les ganes que des del seu dia han demostrat Boni, Alfredo i Ibi en tirar la història endavant un cop coneguda la decisió d’Enrique Villareal de deixar el grup.

També, i en bona part, perquè Boni ha sabut omplir amb contrastada solvència el buit deixat per El Drogas pel que fa a les veus. I no és d’estranyar. La seva punyent i afilada veu ens ha acompanyat durant tots aquests anys amb temes com ‘No hay tregua’, ‘Esta es una noche de rocanrol’, ‘Pon esa música de nuevo’, ‘Noche en la ciudad’, ‘Tiempos Que Arden’ o ‘El trompo’.

L’essència ‘barriquera’, per tant, segueix viva amb “Flechas cardinales”, tot i que seria molt agosarat dir que l’absència d’un personatge com El Drogas no es nota en absolut.

“Flechas cardinales” el conformen tretze punyals de rock al més pur estil Barricada per commemorar un 30è aniversari que pocs artistes poden presumir d’haver assolit. Trenta anys que ni jo he complert però que ja des d’ahir m’he fet meus.

Barricada per molts anys!!

.

Tremp es mou

29 Mar

Sembla que últimament per Tremp i el Pallars Jussà hi ha moviment. Fa poc més d’una setmana es donava a conèixer a través de Facebook la primera edició del San Miguel FiraRock 2012, un nou festival de rock en directe que neix enguany i que pretén combinar l’actuació d’una formació reconeguda dins l’escena estatal amb un grup local. El San Miguel FiraRock 2012 es celebrarà el divendres dia 4 de maig a la Sala Tisoni’s, en plena Fira de Primavera de Tremp i comptarà amb les actuacions dels locals Sacabat i el grup de rock valencià Desera com a plat fort. Mentrestant, per anar fent boca us podeu descarregar de manera totalment legal a través de la seva web els dos discs que la banda ha publicat fins el moment.

 

 

D’altra banda, la setmana passada es feia pública també una brillant iniciativa que mereix especial atenció. Es tracta de la 1a Mostra de Cinema Rural Mostremp, creada i promoguda per l’Associació d’Amics del Cinema de Tremp (un grup de pallaresos amb inquietuds culturals) i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tremp i el Consell Comarcal del Pallars Jussà. La mostra es celebrarà al recent estrenat cinema La Lira de Tremp els dies 24, 25 i 26 d’agost i tots els curtmetratges que s’hi presentin hauran de seguir un principal fil conductor: el món rural. El plaç per inscriure’s estarà obert fins el dia 3 de juny i els premis van des dels 2.000€ el principal (que decidirà el jurat de la mostra) fins als 1.000€ en que està valorat el premi del públic, que s’adjudicarà mitjançant votació secreta.

A hores d’ara s’està treballant en l’organització de l’esdeveniment i en la composició del jurat, que comptarà previsiblement amb alguna que altra cara coneguda entre el gran públic. Val a dir que un dels seus principals impulsors és el premiat Josep Rosell, fill de Tremp i guanyador d’un premi Goya a la millor direcció artística per ‘El Orfanato’, l’any 2008, fet que ja dóna un cert valor especial al certamen. Tot i ser la primera edició de la Mostra de Cinema Rural, aquesta no serà la primera experiència en curtmetratges a la nostra ciutat. Cal recordar que el passat mes d’octubre ja es va celebrar a Tremp una Mostra de Cinema de Frontera dins els actes del Correllengua, amb força èxit de participació.

Paral·lelament, l’associació també té pensat commemorar el primer centenari del cinema a Tremp. Tot aquell que vulgui colaborar i/o aportar noves idees, pot posar-se en contacte amb ells a través del correu electrònic mostremp@gmail.com.

 

 

Divendres passat, per últim, va ser un dia molt especial per tots els pallaresos. Un dia històric, diria. Després de mesos i mesos d’esforç i dedicació, en Joan Capdevila ha presentat el seu particular projecte i en el que properament tindré el gust de col·laborar: LoPallars Televisió. Una televisió online feta per i pels pallaresos, que pretén ser l’altaveu de totes aquelles activitats que es duguin a terme a la nostra comarca. És un projecte ambiciós i molt arriscat, però a la vegada molt esperançador per un territori que històricament ha anat coix en el camp de la comunicació. De moment, el focus d’informació es centra a la capital del Pallars Jussà, però la intenció és anar ampliant territori amb la col·laboració dels seus habitants per acabar cobrint tots dos Pallars. Cal recordar que LoPallars Televisió també es troba a les xarxes socials Facebook i Twitter. Tot aquell que vulgui col·laborar amb la televisió online ho pot fer escrivint al correu electrònic info@lopallars.tv.

 

.

 

Un homenatge als sentits

22 Feb

La Troba Kung-Fú & Circ Cric a Sabadell, 17/02/2012

Sobre un quart i cinc d’onze de la nit es presentaven a Sabadell els components de La Troba Kung-Fú, el passat 17 de febrer, en una de les seves inconfusibles revetlles musicals. Aquest cop, però, amb un gran al·licient: el concert es feia a la carpa que el Circ Cric tenia instal·lada a l’Eix Macià de Sabadell. M’encuriosia veure la La Troba en un nou format, en aquest sorprenent “circoncert” que han creat, com qui no vol la cosa, dos dels artistes de ment més oberta del nostre país, de diferent ofici però mateixa ànima: Jaume Mateu (Tortell Poltrona) i Joan Garriga.

.

.

La vetllada anunciava sorpreses i hi van ser. Per començar, la col·laboració de Pep Pascual, el polifacètic músic que ens va sorprendre tocant clarinet, saxo, i altres “instruments” menys comuns, com una cafetera o una ampolla de licor, demostrant una adaptació rapidíssima i integrat a la banda com un membre més. De fet, ja havia actuat amb el conjunt vallesà en l’últim concert de la passada gira a la sala Apolo. Veient-lo de nou, em preguntava constantment si les seves són ja col·laboracions puntuals o alguna cosa més. Seria una bona noticia, doncs el ventall de possibilitats que ofereix amb la immensa gamma d’instruments i estris varis que és capaç de tocar és un tresor de difícil renúncia. Sigui com sigui, quan ell hi és La Troba Kung-Fú hi surt guanyant, i això és de valorar per un conjunt que semblava que ja tenia cobertes (amb contrastada solvència) totes les seves necessitats musicals. També va sumar-se a la festa amb segones guitarres ventilades en determinats temes un dels components d’Achilifunk, Sam ‘Mosketón’ i Enrique Serviole, el ‘bailaor’, un clàssic de les grans nits de La Troba Kung-Fú, marcant-se un dels seus balls a Clavell Morenet.

.

.

Una altra de les sorpreses i per mi la més agradable, van ser els quatre temes nous, cançons del tan esperat nou disc de La Troba Kung-Fú que es troben en ple procés de construcció i posada en escena. La primera d’elles, un alegre vallenato envasat amb rumba marca de la casa, on es va poder veure la primera col·laboració intergal·làctica de Pep Pascual, emetent sons inimaginables amb una ampolla de licor mig buida que ell mateix es va encarregar de fer baixar. La tornada, enganxosa, corejable i amb molt de joc (“i és que sempre vaig, tragito a trago, borratxo de vallenato”) promet bona sintonia amb el públic, que ja es va atrevir a cantar en algun fragment.

.

.

La segona novetat musical que ens van regalar va ser un reggae cantat majoritàriament en anglès (també en català en estrofes finals) que el mateix Joan Garriga va escenificar al mig de l’escenari del circ, tot desfent-se d’una espècie de jaqueta que el Tortell li va col·locar i que li immobilitzava els braços. Segons avançava la cançó, Garriga es desprenia d’ella amb un esforç prou ben interpretat.

Les dos novetats restants, un parell de rumbes catalanes en el seu estat més pur i amb una base similar entre elles. La primera, cantada en català (“passi-ho bé, passi-ho bé, senyora vanitat”) i la segona, en castellà, una rumba amb essència gitana (“que peligro tiene la prima del riesgo”), en una clara i inusual dosi de crítica social amb bona part d’ironia. Totes quatre molt festives i ballables i amb autèntic segell kung-fú. Si la resta de cançons que han de formar part del nou disc de La Troba Kung-Fú segueixen la mateixa energia que desprenen les que vam poder escoltar, us asseguro que el nou disc té molt, molt bona pinta.

.

.

La resta de temes del repertori van ser les que acostuma a interpretar el conjunt de La Garriga. Van destacar per sobre d’altres Flor de primavera, Yo soy, Clavell Morenet, Rumbasoltes i Subway Walk. Els trapezistes i equilibristes del Circ Cric van anar demostrant la seva habilitat en diferents números, sempre amenitzats i minuciosament compenetrats amb la música i la lletra de les cançons de La Troba Kung-Fú. Un exercici brillant i digne de veure, com a mínim, un cop a la vida.

Ja cap al final de l’actuació, l’escenari central de la carpa es va convertir en una improvisada pista de ball. Poc a poc, vam anar abandonant les nostres posicions de la grada convidats pels artistes del circ, que ens animaven a sortir a ballar. Sens dubte, el millor fi de festa possible, on fins i tot Tortell Poltrona es va cantar (molt bé, per cert) un reggae en anglès davant la sorpresa dels assistents.

.

.

Com va assegurar al finalitzar la nit l’altra cara visible del Circ Cric, Monserrat Trias, allò que acabàvem de veure havia estat un “experiment” i, de fet, aquesta era la sensació que t’invaïa mentre gaudies de l’espectacle. Un experiment amb unes possibilitats enormes. Un espectacle que tan en Tortell com la banda de La Garriga tenien ganes de repetir, després dels bolos dels anys 2010 i 2011 a Sant Esteve de Palautordera.

Aquest cop, però, va ser en un indret nou, “a camp contrari” com s’acostuma a dir en argot futbolístic, i això em dóna llicència per pensar en una possible gira d’actuacions per Catalunya. Per què no? Qui és capaç de renunciar a un nou format, revolucionari, sorprenent, excèntric, màgic, fantàstic i passional, on el circ i la música donen junts de la mà un enorme salt de qualitat? On la fantasia es barreja amb les cançons i la vitalitat de la musica en viu amb el precís tempo de l’equilibrisme? Jo, no.

.

.

Cal aplaudir sempre les propostes arriscades i personals, aquelles que donen un tomb més a l’establert, que aporten alguna cosa, que donen sentit a la professió. I l’experiment de La Troba Kung-Fú i el Circ Cric és una d’elles. Montserrat Trias, abans de despedir-se, va semblar estar del meu costat tot deixant l’opció a l’aire: “continuarà”, va dir, entre els aplaudiments dels presents. Que així sigui.

— — —

IMATGES

–> Unes quantes fotografies de la nit, fetes amb el mòbil: https://plus.google.com/photos/116260406177260774356/albums/5712009904481234641?authkey=CKDjp6mWzrnL5gE

–>Aquí en trobareu de les de veritat, obra d’Àlex Carmona: http://alexcarmona.smugmug.com/Music/latroba-circric/21558464_XmQqQf#!i=1718940294&k=NB74v4t

— — —

.