“Aquí, on la calor regna, on les olors ens envolten i la suor s’apodera de totes les ànimes, on el somriure i la sorra són el pa de cada dia i la lluna es l’únic punt de llum en les fosques nits, arriben de nou les primeres onades de treball, felicitat i per desgràcia, de tristor.”
.
.
Així comença un dels articles que podeu trobar al bloc de la ONG Batangala, una organització que treballa pel desenvolupament dels pobles rurals del Senegal. La majoria d’aquests escrits estan redactats en primera persona per Ruben Bañuelos, un bon amic trempolí, que viu la seva pròpia experiència realitzant tasques humanitàries des del passat mes de setembre a la població d’Ibel, al sud-est del Senegal.
En aquests prop de vuit mesos que porta instal·lat al país bassari, en Ruben pot explicar i enorgullir-se, per exemple, d’haver col·laborat en la necessària ampliació de l’infermeria d’Ibel, en la recol·lecta de piles usades i les conseqüents tasques de sensibilització a la seva població, d’haver lluitat per la construcció de forages (pous d’aigua) al territori o, fins i tot, d’haver realitzat transports urgents a centres hospitalaris propers per salvar la vida d’altres èssers humans.
.
.
Són moltes les històries que (imagino) haurà viscut durant tot aquest temps. La realitat, en moltes ocasions malvada, cruel i egoista, també ha volgut participar de l’experiència africana del Ruben. Així ens ho explicava ell mateix a través del bloc, en una impactant història, que va aconseguir posar-me els pèls de punta:
“A menys de dues setmanes de veure finalitzades les feines, una nova i dura experiència ens demostrava, un cop més, lo necessari i prioritari de les nostres feines. Corrien les 12 del matí d’un calorós 30 de setembre, quan després de dues jornades de tria i separació de medicaments, xeringues i aparells sanitaris en la infermeria d’Ibel i havent realitzat les tasques de desinfecció d’organismes vius en la pròpia construcció, majoritàriament tèrmits d’una mida que ni la més gran de les formigues aconseguiria assolir, ens dirigíem amb el nostre coordinador natiu Souleymane a recollir les mides de les portes d’entrada a la pròpia infermeria per posteriorment fer les demandes a la ciutat de Kedougou.
La nostra sorpresa va ser immesurable quan ens vam trobar en la mateixa porta d’entrada una mare resident a Iwol amb la seva filla estirada al mateix terra, fent uns esforços sobrehumans per mantenir-se en vida. Vam deixar de banda la nostra feina per mirar de socórrer aquesta escena, desgraciadament repetida en els diferents països africans. Vam prendre la temperatura amb l’única eina que teníem a l’abast, la mà, i en veure l’elevadíssim grau de temperatura del seu cos no podíem sinó humitejar el seu cos amb aigua freda, i instants després vam prendre-li el pols… no havien passat 15 minuts quan en la nostra pròpia sang vam sentir com el seu cor, exhaust de tant esforç, deixava de bategar. Un cop més, la malària s’havia cobrat un altra víctima.
Es inimaginable el sofriment que podem sentir en presenciar tal escena, però encara més inimaginable és viure amb la teva pell com la teva filla se’n va i impotent no pots fer més que acceptar el destí de la injusta vida. Doncs sí, la malària continua cobrant-se vides arreu del món. Tot i ser una malaltia que té cura, la inaccessibilitat als centres de salut, els elevats preus del seus tractament i les dificultats d’arribar a temps per prendre remei, donen més de 3.000 morts al dia només al continent africà, una cada 30 segons…
Com una tempesta de les llargues temporades de pluges, s’han anat repetint els casos de malària greu en una pètita població com Ibel, de menys de 1.500 habitants. Hem fet quatre serveis de transport urgent al hospital de Kedougou, una nena de 13 anys, un noi de 26, una mare i una filla.. sense contar els innombrables tractaments que en Fil, l’infermer de la població, realitza cada setmana, aquest cop amb final feliç.
Son experiències que ens demostren un cop més l’inexistent felicitat que molts habitants del superpoblat món pateixen, amb preocupacions sense importància, discussions innecessàries i diners mal invertits… i doncs… no som tots dignes de rebre les mateixes oportunitats?”
.
.
Per damunt de tot, però, en Ruben ha d’estar orgullós perquè ha vist complert un somni. Lo seu venia de lluny. Feia anys que arrossegava aquest neguit. Ell volia anar a l’Àfrica a qualsevol preu, a viure-hi una temporada, a ajudar els que més ho necessiten, a experimentar en la recerca constant de la felicitat. Així m’ho havia explicat en moltes de les innombrables vetllades que passàvem juntament amb l’escalfor de la llar de foc del seu celler, un bon vi o un parell de cerveses al punt, una guitarra i en Tiken Jah Fakoly acompanyant-nos de fons. En la majoria d’ocasions se’ns feia tard, molt tard, i eren aquests moments màgics els que em feien veure la importància que el continent africà tenia i té en la seva vida.
Aquest somni, però, l’ha impedit d’estar aquí en altres moments que intueixo hagués desitjat ser-hi, com per exemple, la boda d’un amic de l’ànima, a Barcelona. El cost del bitllet i la proximitat de l’efemèride amb la seva marxa al Senegal van fer del tot impossible la seva assistència. Però no importava, perquè ell, en el fons, hi era present. La soletat del continent africà ja ho té això: et dóna l’oportunitat de fer volar la imaginació en qualsevol moment i ell, aquell dia, estic convençut que va pensar amb la ceremònia. Segur. Igual que nosaltres ho vam fer amb ell.
.
.
I en Ruben ha d’estar orgullós, també, per ser un exemple de qualitat humana i de superació personal per a tots i cadascun dels que vivim en un indret del món que actualment va tan mancat de valors, un país que, sigui dit de passada, cada dia produeix més fàstic i genera més odi. Sempre he defensat la gent que lluita per quelcom desitjat, que persegueix els seus somnis i que lluita per les seves idees, per molt utòpiques que semblin. Ell ho ha aconseguit i no puc fer més que des d’aquestes humils paraules expressar la meva admiració més profunda. La tasca que en Ruben està realitzant al Senegal, així com la de molts altres voluntaris i/o cooperants, és tan necessària com impagable.
.
.
Només vull donar-te ànims, Ruben, per que segueixis lluitant pel teu somni i contra tot el que se’t posi per davant com has fet sempre, amb la tranquil·litat absoluta de saber que estàs fent el que realment sents. No sé quan tornaràs, dius que de moment no en tens intenció, però mentrestant nosaltres, des d’aquesta merda de país, t’enyorem i t’envegem cada dia una mica més.
Endavant, Benba!!
.
.
jubach12 